(1) La persona a qui es pugui imputar jurídicament el dany sofert per una altra està obligada a reparar-lo
(2) En particular, el dany pot imputar-se a la persona
a) la conducta culposa de la qual l’hagi causat; o
b) l’activitat anormalment perillosa de la qual l’hagi causat; o
c) l’auxiliar de la qual l’hagi causat en l’exercici de les seves funcions.
El dany requereix un perjudici material o immaterial a un interès jurídicament protegit.
(1) L’abast de la protecció d’un interès depèn de la seva naturalesa; la seva protecció serà més àmplia com major sigui el seu valor, la precisió de la seva definició i la seva obvietat.
(2) La vida, la integritat física i psíquica, la dignitat humana i la llibertat gaudeixen de la protecció més àmplia.
(3) S’atorga una àmplia protecció als drets reals, inclosos els que es refereixen a les coses incorporals.
(4) La protecció d’interessos purament patrimonials o de relacions contractuals pot tenir un abast més limitat. En tals casos ha de tenir-se en compte, de manera especial, la proximitat entre l’agent i la persona protegida, o el fet que l’agent és conscient que causarà un dany a la víctima malgrat que els seus interessos siguin necessàriament objecte d’una valoració inferior als d’aquesta.
(5) L’abast de la protecció pot veure’s afectat igualment per la naturalesa de la responsabilitat, de tal manera que, en cas de lesió dolosa, l’interès podrà rebre una protecció més àmplia que en la resta de casos.
(6) Per establir l’abast de la protecció també hauran de tenir-se en compte els interessos de l’agent, en especial, en la seva llibertat d’acció i en l’exercici dels seus drets, així com els interessos públics.
Les pèrdues relacionades amb activitats o fonts que es consideren il·legítimes no poden ser rescabalades.
Les despeses realitzades per evitar un dany que amenaça produir-se constitueixen un dany rescabalable en la mesura en què hagin estat raonables.
El dany s’ha de provar d’acord amb els criteris processals ordinaris. El tribunal podrà estimar la quantia del dany quan la prova del seu import exacte resulti massa difícil o costosa.
Una activitat o conducta (d’ara endavant, activitat) és causa del dany de la víctima si, d’haver faltat tal activitat, el dany no s’hagués produït.
En cas d’una pluralitat d’activitats, si cadascuna d’elles hagués causat el dany per si sola al mateix temps, es considerarà que cada activitat és causa del dany de la víctima.
(1) En cas d’una pluralitat d’activitats, si cadascuna d’elles ha estat suficient per si sola per causar el dany, però és dubtós quina d’elles l’ha causat efectivament, es considera que cada activitat és causa en la mesura corresponent a la probabilitat que pugui haver causat el dany de la víctima.
(2) Si, en el cas d’una pluralitat de víctimes, és dubtós que una activitat hagi causat el dany d’una víctima concreta, però és probable que no hagi causat dany a totes les víctimes, es considera que l’activitat és causa del dany sofert per totes les víctimes en proporció a la probabilitat que pugui haver causat el dany a una víctima concreta.
(1) Si una activitat ha ocasionat un dany a la víctima de manera irreversible i definitiva, tota activitat posterior que per si mateixa hagués causat el mateix dany ha de ser ignorada.
(2) No obstant, haurà de tenir-se en compte aquesta activitat posterior si ocasiona un dany addicional o agreujat.
(3) Si la primera activitat ha causat un dany continuat i l’activitat posterior també l’hagués causat més tard, ambdues activitats han de ser considerades com a causa del dany continuat a partir del moment en què concorrin.
En el cas d’una pluralitat d’activitats, si és segur que cap d’elles no ha causat tot el dany o una part determinable del mateix, es presumeix que aquelles que probablement han contribuït (mínimament) a causar-lo l’han causat a parts iguals.
La víctima ha de carregar la pèrdua soferta en la mesura corresponent a la probabilitat que pugui haver estat causada per una activitat, esdeveniment o qualsevol altra circumstància pertanyent a la seva pròpia esfera.
Si una activitat és causa en el sentit de la Secció 1 d’aquest Capítol, la qüestió de si pot ser imputada a una persona i en quina mesura depèn de factors com ara els següents:
a) la previsibilitat del dany per una persona raonable en el moment de produir-se l’activitat tot considerant, en especial, la proximitat en el temps i en l’espai entre l’activitat danyosa i la seva conseqüència, o la magnitud del dany en relació amb les conseqüències normals de tal activitat;
b) la naturalesa i valor de l’interès protegit (article 2:102);
c) el fonament de la responsabilitat (article 1:101);
d) l’abast dels riscos ordinaris de la vida; i
e) el fi de protecció de la norma que ha estat violada.
Una persona respon sobre la base de la culpa per la violació intencional o negligent de l’estàndard de conducta exigible.
(1) L’estàndard de conducta exigible és el d’una persona raonable que es trobi en les mateixes circumstàncies i depèn, en particular, de la naturalesa i el valor de l’interès protegit de què es tracti, de la perillositat de l’activitat, de la perícia exigible a la persona que la duu a terme, de la previsibilitat del dany, de la relació de proximitat o d’especial confiança entre les persones implicades, així com de la disponibilitat i del cost de les mesures de precaució i dels mètodes alternatius.
(2) L’estàndard anteriorment indicat pot adaptar-se quan degut a l’edat, a la discapacitat física o psíquica o a circumstàncies extraordinàries no sigui exigible que la persona de qui es tracti el compleixi.
(3) En establir l’estàndard de conducta exigible han de tenir-se en compte les normes que prescriuen o prohibeixen una determinada conducta.
Pot existir el deure d’actuar positivament per protegir als altres de danys si així s’estableix legalment, si qui actua crea i controla una situació de perill, si existeix una especial relació entre les parts o si la gravetat del dany d’una banda i la facilitat d’evitar-lo de l’altra indiquen l’existència de tal deure.
(1) Es pot invertir la càrrega de la prova de la culpa atesa la gravetat del perill que l’activitat en qüestió comporta.
(2) La gravetat del perill es determina d’acord amb la gravetat del dany que en aquests casos pugui produir-se i també amb la probabilitat que el dany arribi a succeir efectivament.
(1) La persona que es dedica de manera permanent a una activitat empresarial amb fins econòmics o professionals i que es serveix d’auxiliars o equipament tècnic és responsable de tot dany causat per un defecte d’aquesta empresa o del què en ella es produeixi, a no ser que provi que ha complert amb l’estàndard de conducta exigible.
(2) „Defecte” és tota desviació respecte dels estàndards que són raonablement exigibles a l’empresa o als seus productes o serveis.
(1) La persona que duu a terme una activitat anormalment perillosa respon objectivament pel dany característic del risc que aquesta activitat comporta i que d’ella en resulta.
(2) Una activitat és anormalment perillosa si:
a) crea un risc previsible i significatiu de dany malgrat que hom empri tota la cura deguda en el seu exercici i
b) no és una activitat que sigui objecte d’ús comú.
(3) El risc de dany pot ser significatiu en atenció a la seva gravetat o probabilitat.
(4) Aquest article no s’aplica a una activitat subjecta específicament a responsabilitat objectiva per qualsevol altra disposició d’aquests Principis o per qualsevol legislació nacional o convenció internacional.
(1) Les lleis nacionals poden establir altres supòsits de responsabilitat objectiva per la pràctica d’activitats perilloses, malgrat que aquestes activitats no siguin anormalment perilloses.
(2) Llevat que la llei nacional disposi altrament, els supòsits addicionals de responsabilitat objectiva poden establir-se per analogia amb d’altres que originin un risc semblant de dany.
La persona que té al seu càrrec a una altra que és menor o pateix discapacitat psíquica respon pel dany causat per aquesta altra persona llevat que demostri que ella mateixa va complir amb l’estàndard de conducta que li era exigible a l’hora de supervisar-la.
(1) Una persona respon pel dany causat pels seus auxiliars en l’exercici de les seves funcions sempre que hagin violat l’estàndard de conducta exigible.
(2) El contractista independent no es considera auxiliar als efectes d’aquest article.
(1) Pot excloure’s la responsabilitat de qui ha actuat legítimament en la mesura en què ho hagi fet:
a) en defensa d’un interès protegit propi contra un atac antijurídic (legítima defensa),
b) per estat de necessitat,
c) perquè no va poder obtenir l’ajuda de les autoritats a temps (auto-ajuda),
d) amb el consentiment de la víctima, o si aquesta va assumir el risc de resultar danyada, o
e) en virtut d’una autorització legítima, com ara la llicència.
(2) Que la exoneració sigui total o no depèn, d’una part, de la importància d’aquestes causes de justificació i, de l’altra, dels pressupòsits de la responsabilitat.
(3) En casos extraordinaris, la responsabilitat podrà ser simplement reduïda.
(1) La responsabilitat objectiva pot ser objecte d’exoneració total o parcial si el dany va ser causat per una imprevisible i irresistible
a) força de la natura (força major), o
b) conducta d’un tercer.
(2) Que l’exoneració de responsabilitat objectiva sigui total o parcial i, en cas de reducció, la seva extensió, depèn, d’una banda, de la importància de la influència externa i, de l’altra, de l’abast de la responsabilitat (article 3:201).
(3) En el cas de la reducció prevista en l’apartat (1)(b), la responsabilitat objectiva i qualsevol tipus de responsabilitat del tercer són solidàries conforme a allò que disposa l’article 9:101 (1)(b).
(1) Pot excloure’s o reduir-se la responsabilitat en la mesura en què es consideri just atesa la culpa concurrent de la víctima i qualssevol altres circumstàncies que serien rellevants per establir o reduir la responsabilitat de la víctima si fos la causant del dany.
(2) Si es sol·licita la indemnització en relació amb la mort d’una persona, la seva conducta o activitat exclou o redueix la responsabilitat d’acord amb el que disposa l’apartat 1.
(3) La conducta o activitat concurrent d’un auxiliar de la víctima exclou o redueix la indemnització que aquesta pot reclamar d’acord amb el que disposa l’apartat 1.
(1) La responsabilitat és solidària si tot el dany sofert per la víctima o una part diferenciada és imputable a dues o més persones. La responsabilitat serà solidària si:
a) una persona participa en l’actuació il·lícita d’altres sabent que causa dany a la víctima, o la instiga o estimula;
b) el comportament o activitat independent d’una persona causa dany a la víctima i el mateix dany és també imputable a una altra persona;
c) una persona és responsable pel dany causat per un auxiliar en circumstàncies en què també l’auxiliar és responsable.
(2) Quan diverses persones es troben subjectes a responsabilitat solidària, la víctima pot reclamar tota la indemnització d’una o diverses d’elles, a condició que no obtingui major indemnització que la corresponent a l’import total del dany sofert.
(3) Es considera que un dany és el mateix dany als efectes de l’apartat (1)(b) anterior si no existeix una base raonable per imputar-ne només una part a cadascuna de les persones responsables davant la víctima. A aquest efecte, la persona que afirma que el dany no és el mateix suporta la càrrega de la prova. Si existeix aquesta base raonable, la responsabilitat és parciària, és a dir, cada persona respon davant la víctima només per la part del dany que li és imputable.
(1) La persona subjecta a responsabilitat solidària té dret de retorn enfront de qualsevol altra persona que sigui responsable davant la víctima pel mateix dany. Aquest dret s’estableix sense perjudici d’allò que disposi sobre la distribució de la pèrdua qualsevol contracte celebrat entre elles o qualsevol disposició legal o d’un dret de reembossament en virtut de la subrogació [cessio legis] o amb base en l’enriquiment injust.
(2) D’acord amb allò que disposa l’apartat (3) d’aquest article, la quota d’aquest dret de retorn serà la que es consideri justa ateses les respectives responsabilitats pel dany, en consideració a les seves culpes respectives i a qualsevol altre aspecte rellevant per establir o reduir la responsabilitat. L’import del retorn pot ascendir a l’import total de la indemnització. Si no pot determinar-se la responsabilitat que correspon a cadascuna de les persones responsables, es consideraran responsables per igual.
(3) Si una persona és responsable pel dany causat per un auxiliar d’acord amb allò que disposa l’article 9:101, hom la considerarà responsable per tota la quota imputable a l’auxiliar a l’hora de distribuir la responsabilitat entre ell i qualsevol altre causant del dany diferent de l’esmentat auxiliar.
(4) L’obligació de respondre en via de retorn per la part respectiva és parciària, és a dir, la persona obligada respon només per la quota de responsabilitat que, segons aquest article, li correspongui pel dany; però si no pot executar-se la sentència que estableix la condemna de la persona responsable del dany en via de retorn, la seva part ha de redistribuir-se entre les altres en proporció a les seves respectives quotes.
La indemnització és un pagament en diners per compensar la víctima, és a dir, per restablir-la, en la mesura en què els diners puguin fer-ho, en la posició que hagués tingut si l’il·lícit pel qual reclama no s’hagués produït. La indemnització també contribueix a la finalitat de prevenir el dany.
La indemnització s’atorga mitjançant suma global o renda periòdica segons escaigui tot atenent, de manera especial, als interessos de la víctima.
En determinar la quantia de la indemnització, han de tenir-se en compte els beneficis que el danyat ha obtingut mitjançant l’esdeveniment danyós, llevat que això sigui incompatible amb la finalitat del benefici.
En lloc de la indemnització, el danyat pot reclamar la reparació en forma específica en la mesura en què sigui possible i no resulti excessivament carregosa per l’altra part.
El dany patrimonial rescabalable és la disminució del patrimoni de la víctima causada per l’esdeveniment danyós. Per regla general, aquest dany es determina d’una forma tan concreta com sigui possible, però pot determinar-se en abstracte, com ara en relació al valor de mercat, quan escaigui.
(1) En el cas de dany corporal, el qual inclou el dany a la salut física i a la psíquica si comporta una malaltia reconeguda, el dany patrimonial inclou la pèrdua d’ingressos, el perjudici de la capacitat d’obtenir-los (fins i tot si no va acompanyat d’una pèrdua d’ingressos) i les despeses raonables, com ara el cost de l’atenció mèdica.
(2) En el cas de mort, hom considera que les persones que, com ara els familiars, el difunt havia mantingut o hauria mantingut si la mort no s’hagués produït, han sofert un dany rescabalable en la mesura de la seva pèrdua de sosteniment.
(1) Quan una cosa es perd, destrueix o danya, la mesura bàsica de la indemnització és el seu valor i és indiferent que la víctima vulgui substituir la cosa o reparar-la. Tanmateix, si la víctima l’ha substituïda o reparada (o ho farà) pot recuperar la major despesa si aquesta actuació és raonable.
(2) També pot rescabalar-se la pèrdua de l’ús d’una cosa, incloses les pèrdues que se’n derivin, com ara la pèrdua de negoci.
(1) En atenció a l’abast de la seva protecció (article 2:102), la lesió d’un interès pot justificar la compensació del dany no patrimonial. Aquest és el cas, en especial, si la víctima ha sofert un dany corporal o un dany a la dignitat humana, a la llibertat o a altres drets de la personalitat. També pot rescabalar-se el dany no patrimonial d’aquelles persones properes a la víctima d’un accident mortal o d’una lesió molt greu.
(2) En general, per quantificar aquests danys hom tindrà en compte totes les circumstàncies del cas, incloent la gravetat, durada i conseqüències del dany. Hom tindrà en compte el grau de culpa del causant del dany només si contribueix al dany de la víctima de manera significativa.
(3) En els casos de dany corporal, el dany no patrimonial correspon al sofriment de la víctima i al perjudici de la seva salut física o psíquica. En la quantificació de les indemnitzacions (incloses les que corresponguin a les persones properes a la víctima que ha mort o que ha sofert lesions greus) s’hauran de concedir sumes indemnitzatòries similars per aquelles pèrdues que siguin objectivament similars.
En casos excepcionals, pot reduir-se la indemnització si la compensació íntegra comporta una càrrega opressiva per al demandat atesa la situació econòmica de les parts. Per determinar si escau aquesta reducció, hom haurà de tenir en compte, de manera especial, el fonament de la responsabilitat (article 1:101), l’abast de la protecció de l’interès (article 2:102) i la magnitud del dany.
Catalan Translation by Miquel Martín-Casals and Albert Ruda González.